Badar per Ester Borràs Giol

Badar

Anem d’excursió. Normalment ens marquem un objectiu: fer un cim, arribar fins a un llac o un salt d’aigua, anar d’un poble a un altre, descobrir un nou camí, recórrer aquell paisatge que hem llegit que és tan bonic, seguir un track que ens hem descarregat al mòbil o al GPS…

Sortim per fer salut, estirar les cames, respirar aire net, aclarir les idees, perquè sentim la necessitat d’estar en contacte amb la natura o, simplement, perquè en tenim ganes.

I si només sortim a badar? Podem badar amb qualsevol cosa: flors en les quals no ens havíem fixat mai, d’altres que sempre havíem volgut veure, arbres imponents, detalls de la seva escorça, de les seves fulles, insectes absorts en la seva feina, teranyines que semblaven invisibles, pedres de formes curioses o amb vetes de colors, pedres que t’expliquen història, núvols que passen, horitzons amb o sense posta de sol, el moviment i el so de l’aigua, o la seva quietud, el silenci… que de seguida descobrim que no existeix, segurament trencat per l’aire que bufa o pel moviment d’algun animal discret. Sortim a badar? No cal fer gaires quilòmetres, però si hem fet un gran esforç per arribar a qualsevol lloc, potser encara val més la pena aturar-se i observar un element que, indubtablement, serà únic.

El súmmum de l’experiència serà que no ens guanyi la temptació de penjar-ho a Instagram.

Badar per Ester Borràs Giol
Puntua aquest article!