“La filla de la neu, de Núria Esponellà”, per Mònica López Bages

L’escriptor i filòsof italià Umberto Eco -que malauradament ens va deixar aquesta darrera setmana afirmava que entrar en una novel·la és com fer una excursió a la muntanya: s’hi ha d’a- prendre a respirar i cal agafar un ritme de caminada perquè, si no, tot s’esfuma de seguida. Certament la lectura de qualsevol novel·la té el seu propi tempo, que ens permet com a lectors créixer i aprendre de la mà d’uns personatges que ens exposen les seves vivències, algunes de les quals ens poden servir de mirall on reflectir-nos. Tanmateix, no sempre són els personatges els qui ens conviden a retrobar-nos en les seves peripècies: d’altres vegades són els paisatges, que els sentim propers i ens fan sentir “com a casa” al llarg de la lectura.
Aquest mes visitarem un d’aquests paisatges. Seguint el consell d’Umberto Eco, doncs, farem una excursió a la muntanya. ACatalunya, de paisatges muntanyencs comuns coneguts per tothom, n’hi ha molts; però, si n’hi ha un d’especial al Pirineu, aquest és l’esplèndida vall de Núria, la qual ens ofereix la possibilitat de viure-hi varietat d’experiències, des de practicar-hi un esport fins a retrobar-hi la calma tan necessària. Gràcies al cremallera, qui ho vulgui pot endinsar-s’hi sense cap mena d’esforç… Ara bé, com devia ser la vida a la vall abans del cremallera? De la mà de Núria Esponellà i la seva darrera novel·la La filla de la neu (Columna Edicions, 2016) podrem viure en primera persona com se les van enginyar els catalans de finals de la dècada dels vint del segle passat per construir aquest prodigi de la tècnica que va permetre que la vall de Núria s’obrís al món especialment a l’hivern, època durant la qual la neu i l’orografia abrupta la recloïen i la feien només visitable per als més intrèpids.
La filla de la neu pot semblar, d’entrada, una història d’amor i intriga (en part ho és!), però no és només això: a mesura que anem avançant per les seves pàgines descobrirem que també és una trama plena de revulsius, a causa de les referències a l’autosuperació d’alguns dels seus personatges i la crida a la llibertat. Gràcies a l’Enric un enginyer que forma part dels “homes del tren”, i que dirigia les obres dels túnels més difícils de la vall, i la Joana una cambrera de l’hotel de Núria, que acabarà sent professora d’esquí, podrem viure de prop totes les transformacions d’aquest indret a fi de retre un homenatge a una sèrie de persones del tot valentes i ardides, capaces de créixer-se davant de les adversitats, algunes de les quals van existir veritablement… Sens dubte, La filla de la neu és una novel·la d’ambientació històrica: amb personatges de ficció, però amb uns fonaments del tot reals, molt ben documents.
Així, doncs, què us sembla? Jo faria cas d’Umberto Eco i llegiria La filla de la neu per tal de pujar a la muntanya i respirar-hi, atès que, molt sovint, la muntanya i els seus habitants irradien una força vital que s’encomana irremeiablement a qui la visita… Bona lectura!

“La filla de la neu, de Núria Esponellà”, per Mònica López Bages
Puntua aquest article!