La sarsuela

PENSEU
La sarsuela

 

A finals de maig vaig assistir a un recital de sarsuela de Plácido Domingo al Liceu a Barcelona i he volgut fer una petita síntesi d’aquest gènere musical i teatral inventat a Espanya i que es distingeix per tenir part instrumental, part vocal i part parlada. El nom li ve donat pel Palau de la Sarsuela, prop de Madrid, on es trobava el teatre en que es feren les primeres representacions d’aquest gènere.

Popularment es mal coneguda com a ‘género chico’, quan aquesta definició només afecta a les sarsueles que tenen un sol acte, i en canvi es coneix com a “género grande” a les obres que tenen dos, tres o més actes.

A meitats del segle XIX va aparèixer la sarsuela moderna a Catalunya i Valencia i al Liceu, fins i tot tingué lloc una temporada sarsuelística amb 8 representacions. Sembla ser, però, que el públic barceloní tenia força més tirada per l’òpera.

Curiosament el 1867 es proclamà una Reial Ordre per la que no es permetia la representació d’obres dramàtiques exclusivament escrites en dialectes de les províncies
espanyoles i, per tant, es dificultava la representació de qualsevol tipus d’obra en català, encara que en la pràctica no va tenir cap efecte ja que els autors introduïen algun personatge de tercera fila que deia unes paraules en castellà i això convertia la obra en bilingüe i, per tant, la legalitzava.

A finals del segle XIX amb la influencia del “boom” modernista en les arts catalanes s’intentà la promoció d’un ‘teatre líric català modernista’ però fou un fracàs que deixà fred el públic modernista i avorrit al públic afeccionat a la sarsuela tradicional.

A començaments del segle XX el Paral·lel de Barcelona es va convertir en un gran centre de promoció sarsuelística, estrenant-se sarsueles en castellà fetes pels millors compositors, fins i tot abans que a Madrid, i amb un gust més proper a l’opereta centreeuropea.

El compositor català de sarsuela més conegut és sense cap dubte Amadeu Vives.

Avui la sarsuela casi ha desaparegut de l’escenari català, i fins i tot de l’espanyol. En canvi l’òpera s’ha popularitzat força i s’ha imposat com la gran guanyadora de la música cantada. Els tres tenors (Carreras. Domingo, Pavarotti), la Callas, la Cavallé, etc han estat decisius per l’actual boom operístic.

 

Paco Llevat
Comentarista del seu temps

La sarsuela
Puntua aquest article!