Els dies 19 i 20 de maig s’estrena la comèdia ‘Cancún’ al Bravium Teatre. Parlem amb la seva directora, Mabel Bofarull, i el seu quartet protagonista: Lourdes Domènech (Laura), Josep Lozano (Vicenç), Meritxell Bargalló (Remei) i Ferran Murillo (Pau).
Què es trobarà l’espectador que vingui a Cancún?
Moltes sorpreses; un tret característic en les obres del seu autor, Jordi Galceran. El que interessa d’una obra és que l’espectador se sorprengui i es pregunti què passarà. Està protagonitzada per dues parelles molt amigues que porten molts anys viatjant juntes i en un d’aquests viatges, a Cancún, rememoren una història que va passar molts anys enrera i resulta una autèntica revolució a les seves vides.
Per què aquest text?
L’època en què al Bravium feiem lectures dramatitzades, una de les que vaig triar va ser aquesta ‘Cancún’. Ens ho vam pasar tan bé que vam decidir representar l’obra. Al 2011 l’havíem de fer, però una setmana abans de l’estrena, una de les actrius va tenir problemes de salut i la vam haver de cancel·lar. Em va quedar el cuquet que l’havíem de fer i finalment ara és una realitat.
És fidel a l’original o li heu afegit el vostre segell particular?
La nostra versió és molt fidel a l’original, tot i que hem retallat algún passatge que pel sigui no ens hi quadrava. És cert, però, que hi hem afegit el nostre segell personal; sempre resulta inevitable afegir-hi aquell toc, aquella expressió que et surt més natural per fer més teus tant els personatges com la situació.
És una obra per a tots els publics?
Sí, tot i que hi ha un joc de parelles no mostrem massa carn (rialles). El llenguatge
és col·loquial i arriba a tothom, tots hi estem molt familiaritzats.
Com definirieu els vostres respectius personatges?
La Remei és una mica desequilibrada, passa per diferents estats animics al llarg de l’obra. Està molt perduda ja que confon realitat i ficció. El Pau, com casi tots els personatges, evoluciona al llarg del text. No és el mateix al principi que al final, s’ha de venir i veure com és el personatge al començament i com acaba. La Laura és una dona amb caràcter que a vegades fa por i el Vicenç és un home de certa edat, una mica calçaces i sempre es deixa portar.
Com ha anat la direcció?
Normalment dirigeixo muntatges més tràgics i aquest cop es tracta d’una comèdia per desconnectar, riure i passar una estona molt divertida. A mi m’agrada jugar sobre segur: amb el Josep i la Meri ja he fet diverses coses, amb la Lourdes encara no havíem treballat juntes però hi ha molt feeling, i en Ferran no el coneixia però ha resultat perfecte. Hi ha hagut molt bon feeling entre tots i ens ho hem passat molt bé, treballant seriosament i en
equip. Ha estat una agradable sorpresa.
Què dirieu a la gent de Reus per animar-los a venir a veure l’obra?
La gent vindrà i s’ho passarà molt bé però alhora pot reflexionar: té una mica de tot, dins la comèdia hi ha moments de tensió i més dramàtics. En certs moments t’hi pots ‘identificar’ i això pot provocar que et sentís més proper als personatges i a les situacions. El text amaga diverses sorpreses al llarg de l’obra que provoquen que l’espectador es plantegi que està veient. Normalment les sorpreses es reserven pel final però en aquesta obra hi ha sorpreses al llarg de tota la representació. Molta gent es plantejarà diverses qüestions ‘I si..?’, ‘I si hagués…?’
