‘El mar’ de Blai Bonet

‘El mar’ de Blai Bonet

Rellegir els clàssics o reivindicar-ne la lectura sempre és un hàbit que val la pena de dur a la pràctica. De fet, sóc del parer que les novel·les que ens marquen les hauríem de llegir i rellegir dues, tres o fins i tot quatre vegades; no només perquè la perspectiva temporal pugui fer-nos-les comprendre d’una altra manera, sinó també pel fet que la nostra experiència vital i literària ens hi farà veure detalls que potser en la primera lectura ens
havien passat desapercebuts. Tanmateix, aquest mes no només us convido a rellegir un clàssic de la literatura catalana —El mar, de Blai Bonet, reeditat per Club Editor (2017)— perquè pugueu enriquir la lectura amb un altre punt de vista, sinó que crec que és lectura obligada pel fet que la nova reedició ens porta sorpreses.

Blai Bonet (Santanyí, 1926- 1997) va ser un escriptor mallorquí que va publicar per primera vegada la novel·la El mar el 1958 en una versió que malauradament va ser
escapçada per la censura.

Una novel·la que, si va ser parcialment censurada, ja us podeu imaginar que tractava
temes considerats prohibits en el moment… Potser per això és d’aquells autors que,
de vegades, passa desapercebut. Qui sap. Tot i així, Club Editor ha decidit rescatar-lo
de l’oblit i ha publicat la versió íntegra de la novel·la amb nou capítols més i un epíleg
de Xavier Pla que ajuda a entendre encara més el significat de la novel·la El mar en el context històric. Per tot plegat, tant si ja l’heu llegida, com si és la primera vegada
que en sentiu a parlar, no teniu excusa.

El mar és d’aquelles novel·les que deixen petjada: narra la història tràgica d’un grup d’adolescents que conviuen en un centre de tuberculosos durant la postguerra. No cal dir que l’ambient forjat per la malaltia i per un període gris de la història del país marca tota la trama. De fet, segons la crítica, El mar és un llibre simbòlic, no només per tractar temes com la pena, el sentiment de culpabilitat o la sensualitat —que també hi és present i que va generar més d’un escàndol en plena dècada dels 50—, sinó també perquè se centra en una etapa vital dels personatges, l’adolescència, que és un període de descoberta: aquell moment en què perceps que deixes enrere les fantasies de la infantesa per començar a pensar com un adult. Sens dubte, un moment de canvi, no sempre fàcil d’acceptar, especialment si ets un malalt de tuberculosi i notes a prop l’ombra de la mort, que irremeiablement t’espanta.

Bonet, però, té un estil literari en què no explica directament ni de manera escabrosa el drama dels personatges, sinó que opta per deixar-lo entendre, de manera més subtil, amb un llenguatge que recull sensibilitat i lirisme.

Sens dubte, El mar, malgrat ser publicat fa 60 anys, és un text, en paraules d’Agustí Villaronga, que en va fer una adaptació cinematogràfica el 2000, «sòrdid i lluminós, inquietant i ple d’amor per als personatges». Per tant, una història d’unes vides potser curtes, tristes, però també intenses, que no poden caure en el pou de l’oblit de la literatura catalana. Bona lectura, doncs!

Mònica López Bages
Filòloga Catalana

‘El mar’ de Blai Bonet
Puntua aquest article!