La meva mirada, i per tant el meu treball pictòric, ha abandonat l’espai obert oníric, fet de veladures, pertanyent en la majoria dels casos al que es pot denominar com a paisatge interior per a centrar el meu interès en el concepte d’una natura encriptada, la d’una flora imaginària. Per aquesta raó utilitzo sovint uns codis de barres sense numeració que apel·len també al fet d’assumir d’estar creant un producte.
Algunes de les obres presentades beuen de la tradició dels herbaris fantàstics tot posant de relleu la codificació i la desencriptació com a experiència natural i omnipresent. S’ha estat debatent si aquests herbaris no serien sinó el producte d’una ocultació voluntària d’algun coneixement secret.
Tanmateix l’ocultació involuntària és en certa manera el que ens defineix, sempre a la recerca del sentit de la nostra vida, cegament guiats per la força del nostre subconscient i de les memòries transgeneracionals o bé genètiques, immersos en un camp expandit de consciència tot just intuït.
Les flors esclatades, les llavors com a fractal del que s’esdevindrà, ens parlen en realitat de nosaltres mateixos i dels processos que travessem. El llenguatge en aquest cas el visual permet articular allò que encara no tenia forma i que se’ns apareix de sobte de manera inquisitiva. Cada imatge no és més que una pregunta plantejada i hi han tantes respostes com espectadors.
