Jordi Lara
En el context actual, marcat per la incertesa sociocultural, la crisi ecològica i la immediatesa, la literatura distòpica esdevé un espai idoni per reflexionar sobre les possibilitats de la condició humana. Aquest tipus de ficció, doncs, no només imagina futurs degradats i mons devastats, sinó que actua com un instrument crític que ens avisa de les tensions estructurals i la fragilitat del nostre present.
El gat i les estrelles (Proa, 2025) s’inscriu plenament en aquesta tradició, tot i que Jordi Lara ha aconseguit crear un artefacte distòpic que articula alhora crítica social i reivindicació de l’art com un espai de resistència. La novel·la combina el text literari de Lara amb pintures de Paula Bonet, convertint el llibre en un objecte estètic, una mena de “llibre d’artista”, en què paraules i imatges reforcen la tesi central: el paper essencial de l’art en un món arrasat. Aquest binomi creatiu, però, pot generar la percepció que les imatges hi adquireixen un pes excessiu, fins al punt que la dimensió plàstica supera la trama narrativa.
Lara construeix un escenari postapocalíptic en què una jove emprèn la recerca d’un compositor desaparegut, Santos Haddouche. Aquesta recerca la condueix fins a una reserva d’artistes —una mena de refugi i presó alhora—. Els artistes que hi habiten són figures residuals, mers supervivents d’un món que els ha marginat perquè ha renunciat al paper de la bellesa i la creativitat com a valors col·lectius. Aquest món només entén la lògica del poder, la jerarquia i les transaccions econòmiques.
En aquesta reserva d’artistes s’hi amaga Santos Haddouche, que simbolitza la dissolució de l’artista creador en un entorn que no valora la seva producció. Una situació molt diferent de la societat de principis del segle XX, en què modernistes i noucentistes —amarats de les idees del regeneracionisme— promulgaven cultura i art com a mitjans per transformar la societat. En certa manera, la recerca del compositor desconegut és una exploració sobre la memòria cultural i la reivindicació que s’han de preservar formes de creació que no semblen útils, però que són essencials per a la continuïtat de la humanitat.
D’aquí que un dels eixos centrals d’El gat i les estrelles sigui la reflexió sobre el paper de l’art en períodes de crisi. Val a dir, però, que Lara evita idealitzar-lo: el presenta com una pràctica que no salva el món, però que pot ser la resistència davant la deshumanització progressiva.
Bona lectura!
Mònica López Bages
Filòloga Catalana
