Neus Canyelles
Les sales d’espera dels jutjats, les consultes mèdiques, els hospitals, els aeroports, les d’abans d’una entrevista de feina, etc.—, amb aquella fredor que les caracteritza, són punts intermedis en les nostres vides, una mena de parèntesi en què s’acumulen un reguitzell de sensacions ben variades, segons les circumstàncies que ens hi han dut: hi podem sentir incertesa, neguit, por, impaciència, esperança, il·lusió, alegria…
Neus Canyelles ha tret rendiment dels minuts de romandre pacientment esperant en aquestes llocs i ens regala un recull de relats que les té com a protagonistes. Sales d’espera (Empúries, 2026) transforma aquests espais de transició en el fil conductor d’una sèrie de vivències quasi autobiogràfiques en què els personatges reflexionen sobre les seves vides. Sens dubte, el pas per una sala d’espera i el que allà hi passa mentre s’hi fa temps convida a l’autoreflexió, com si aquell no-sé-què-fer-ara-mentrestant fos una invitació a la introspecció.
D’aquí que, llegint aquests contes, es puguin reconstruir fragments de vida d’un ventall de personatges molt variats, que comparteixen experiències vitals molt realistes i que dibuixen una mena de calidoscopi farcit de quotidianitat, lucidesa, sentit de l’humor i fragilitat.
Canyelles no hi escatima res, en aquests contes: un cop més —ja ho havia fet en Les millors vacances de la meva vida (Empúries, 2019)— demostra que és capaç d’expressar amb paraules la tensió emocional del moment en què no es fa res, només s’espera, i que sap fer-ho, quan cal, amb ironia. Ja se sap: l’espera dona per molt… i no sempre ha de ser com diu la dita, que qui espera desespera.
Tot això Canyelles ho aconsegueix gràcies al domini de les paraules, que li permet crear universos amb molta precisió. És cert que fa servir una llengua senzilla, però també que sap jugar-hi per transmetre matisos. La veu narrativa (l’autora també) és molt aguda i té una capacitat d’observació minuciosa, que converteix cada detall de l’escena (les rajoles, el silenci, una paraula…) en significatiu. Inevitable, doncs, endinsar-se en aquest univers d’intimitat compartida, com aquell qui no vol, com qui sent per casualitat una conversa d’algú altre mentre no té res més a fer que fer temps perquè passi el temps…
Llegiu-vos Sales d’espera! Una recopilació de contes que tracta de pors, de ruptura, de causalitats més que les casualitats, de capacitat de superació i resistència… i, sobretot, de persones.
Bona lectura!
Mònica López Bages
Filòloga Catalana
