‘Canto jo i la muntanya balla’ Irene Solà, per Mònica López Bages

PRESTATGERIA

En l’àmbit de la literatura catalana ha triomfat molt en els darrers anys la literatura de caràcter realista que explica les vicissituds d’una generació que habita més aviat la ciutat; de fet, sembla que últimament ens costa deixar-nos endur pel realisme màgic i la fantasia, com si, engolits per la rutina, els adults visquéssim d’esquena a la imaginació.
Per tant, és fàcil de deduir que, en literatura catalana, no tenim gaires mostres recents de realisme màgic, és a dir, aquell gènere que introdueix elements fantàstics o sobrenaturals en narracions de caràcter realista i els hi inclou com a elements de la quotidianitat. Qui sap! La qüestió és que Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà (Anagrama, 2019) és
l’hereva d’una tradició que en literatura catalana té un màxim exponent en Pere Calders.

Benvinguda sigui Canto jo i la muntanya balla! Un relat sorprenent, del qual són protagonistes animals, entorn natural, bruixes…, i també, és clar, persones i, inclús, alguna després de la mort. Solà, amb un estil carregat de poesia —de fet, ella és poeta—, entrellaça realitat, història, folklore narratiu i fantasia en aquest relat que arrenca amb la mort tràgica i inesperada del Domènec en un indret muntanyós entre Camprodon i Prats de Molló. En Domènec és travessat per un llamp enmig d’una tempesta. Una mort sobtada que trasbalsa els habitants de la zona i no només els humans… i que no pot deixar d’anar acompanyada de relats imaginaris. De fet, vulguem o no, la mort, en totes les seves representacions, és present arreu i inevitable —ningú no se’n pot escapar—. I, de fet, és la
mort l’únic element que ens ajuda a valorar i entendre el sentit real de la vida… Una mort que es repetirà uns anys després amb l’Hilari, el fill del Domènec…

Canto jo i la muntanya balla és la narració de l’evolució dels personatges —humans o no— que conviuen amb aquestes dues morts: la Dolceta, que explica les llegendes de quatre bruixes penjades; o la Sió, que puja tota sola la Mia i l’Hilari a can Matavaques… I un entorn boscós, salvatge —paradisíac i misteriós a la vegada, que inspiraria qualsevol dels autors del ruralisme del Modernisme de començaments del segle XX, com Raimon Casellas o Víctor Català… Un escenari situat a la frontera, que no pot esborrar el pes de la història i haver vist passar tants exiliats republicans cap a la llibertat… Tots aquests elements s’integren en un calidoscopi de perspectives de personatges varis i de moments deliciosos, amb descripcions minucioses, fins i tot bucòliques, que barregen inevitablement realitat i
ficció. Farcida de fragments que conviden a ser rellegits en veu alta, Solà ha creat una teranyina que captiva, com fan les dones d’aigua o les bruixes que ronden els vorals i que sobrevolen la trama. Què? Pugem a la muntanya a veure què hi passa?… Va, anem-hi! Us
ben asseguro que el que hi trobareu us seduirà.

Bona lectura!

Puntua aquest article!