Anna Lleonart Miró
Per pensar sobre la condició humana no calen grans obres filosòfiques ni psicològiques; de vegades, n’hi ha prou de tenir a les mans textos que retratin la quotidianitat amb aquell humor fi que no busca la cleca fàcil, sinó que desperta la complicitat del lector amb els seus protagonistes. Aquest és el cas d’Un carrer sense sortida, d’Anna Lleonart Miró (Columna, 2026), una novel·la que desplega un univers literari farcit d’humor intel·ligent, de tocs de misteri km. 0 i d’una mirada perspicaç sobre les relacions humanes, que no sempre són fàcils.
La trama s’articula al voltant de Florenci Recasens, un home que ha deixat el pis de la Bonanova per instal·lar-se en un poblet costaner del Maresme amb la seva dona, que és registradora de la propietat. El canvi de residència el situa en un context desconegut, en què l’avorriment i la reclusió domèstica es convertiran en la bicoca que li alimenta la curiositat (o li’n podem dir tafaneria).
Des de la finestra del despatx, Florenci Recasens observa el món que l’envolta amb un “menyspreu gairebé esportiu”, una metàfora que anuncia el to irònic i lúdic de la narració, gens objectiva dels fets. Els tocs petits tocs d’humor són garantits a Un carrer sense sortida: Lleonart sap jugar amb la ironia sense caure en l’obvietat ni en la caricatura. Així és com el lector hi entra amb facilitat i, sense adonar-se’n, queda atrapat en el joc de mirades d’incògnit, de sospites i de complicitats…
Un dels encerts de la novel·la és la caracterització dels personatges. Florenci, amb una barreja de prepotència i de vulnerabilitat, té uns tocs d’imperfecció que el fan extravagant, però del tot creïble. Les veïnes, per la seva part, cadascuna amb el seu univers propi, hi aporten ritme, gràcia i color. Tots ells, tot i moure’s en un entorn reduït, tenen vides que van més enllà de la simple anècdota…
Amb tots aquests ingredients, el resultat, doncs, és una novel·la que parla de la necessitat de sentir-se arrelat en un lloc (especialment si és un poble petit), d’integrar-s’hi, de la necessitat de conèixer els veïns, de la curiositat tan humana i de la manera com els secrets influeixen en les relacions socials…
Roald Dahl ja va dir: “Sobretot observa amb ulls brillants tot el món que t’envolta perquè els secrets més grans s’amaguen als llocs més improbables”… Florenci Recasens, de ben segur, també ho subscriuria.
Animeu-vos a llegir-la: hi xalareu. Bona lectura!
Mònica López Bages
Filòloga Catalana
