“La campana de vidre”

la campana de vidre

Sykvia Plath

Sylvia Plath (1932 – 1963) és una de les escriptores estatunidenques que no es poden deixar escapar. Me la descobrir fa uns anys una amiga, d’aquelles que devora llibres i els consells de la qual sempre t’has d’escoltar. Vaig començar a llegir-ne La caja de los deseos (Nórdica Libros), una col·lecció de relats en què ja es percep la preocupació de l’autora pel procés de creativitat, la feminitat i, inclús, les alienacions mentals.

Plath és, sens dubte, una escriptora especial.
Des de petita va destacar en el món de l’escriptura, però va ser la seva vida tortuosa que va aguditzar, probablement, la seva sensibilitat.

Poetessa, però també autora de narrativa i teatre, va escriure una única novel·la (però quina novel·la!), que va publicar poc abans de morir (es va suïcidar quan només tenia trenta anys). Aquest octubre ens l’han traduït al català i és d’aquelles lectures quasi obligatòries per als amants de la bona literatura…       Us garanteixo intensitat emocional. Preparats?

La campana de vidre (Edicions del Periscopi, 2019) és d’aquelles lectures que et commouen i et sacsegen des del primer moment. Narra la història d’Esther Greenwood, una jove universitària intel·ligent, perspicaç i bonica, que, pels seus mèrits, aconsegueix una beca per treballar de redactora en una revista de moda de Nova York. Quina sort! Un somni fet realitat…

Així és com aconsegueix marxar del seu poble natal i començar una nova vida a la gran ciutat: una vida plena de temptacions que irremediablement la desequilibrarà del tot.

Esther, així, descobrirà la seva altra cara i començaran a sorgir les seves pròpies tensions morals, els tabús i les pors, que s’aniran agreujant a mesura que veu com s’apropa el final de la seva estada a Nova York.

Aquests contrastos i dubtes, en l’escriptura subtil de Sylvia Plath, es converteixen en una anàlisi profunda de l’ànima femenina i, en el fons, de l’ànima humana. Plath té un estil d’escriptura intel·ligent, cínic i perspicaç, capaç de construir una
narrativa poètica i de despullar del tot personatges sensibles. Esther és un personatge real, rebel, intolerant, fred de vegades, però, especialment, insegur. Humà, definitivament.

Per això, la narrativa de Plath és tan autèntica! De la seva mirada no n’escapa cap detall i Plath mai es queda només amb allò superficial: busca el sentit de cada gest, de cada mirada, de cada paraula…                              Inevitablement, la seva literatura fa estremir.

Llegiu-vos La campana de vidre. Hi haurà moments que sentireu calfreds i us asseguro que no és perquè siguem al novembre…

Sylvia Plath mai no ens deixa indiferents.

Mònica López Bages
Filòloga Catalana