Expertes de la UOC apunten la necessitat d’una estratègia internacional que doni valor a la feina de cures i lluitin contra les desigualtats de gènere
Durant els últims dos mesos, la crisi de la Covid-19 ha posat molt més en evidència les desigualtats persistents entre homes i dones. Les dones presenten uns índexs més elevats de contagis de Covid-19 que els homes, però, en canvi, s’ha detectat una major mortalitat en el cas d’homes de tots els grups d’edat. És una de les conclusions de l’estudi “Desigualtats socioeconòmiques en el nombre de casos i mortalitat per Covid-19 a Catalunya”, que demostren que l’impacte també és més elevat en persones d’un nivell socioeconòmic més baix. D’acord amb un informe del sindicat UGT, el 75,53% de persones ocupades en activitats sanitàries i de serveis socials són dones. En les residències d’ancians, la presència de les dones arriba a ser del 83%. D’aquesta manera, les xifres mostres que les dones han estat més exposades durant la crisi sanitària al coronavirus. Les desigualtats també s’han posat en manifest al confinament en les llars, on bona part de la càrrega de feina domestica i família recau habitualment sobre les dones. La professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC Ana Gálvez considera que el que ha fet el confinament “és accentuar aquests aspectes de desigualtat en la distribució dels rols“.
Malgrat aquest desequilibri, la professora també considera que “el confinament ofereix una oportunitat perquè la distribució de les tasques sigui més igualitària“. Gálvez considera que la situació ofereix “oportunitats pedagògiques” que no s’han de menysprear: “en nombroses ocasions, tant l’home com la dona han hagut de teletreballar amb els nens a casa, i els homes han pogut participar de forma més activa i equitativa en la cura dels seus fills i filles i en les responsabilitats domèstiques”, assenyala.
El confinament toca de pler un dels aspectes més preocupants de la societat, que és la separació que s’estableix entre la feina de cures i la remuneració. Segons Gálvez, aquesta és una situació que “regeix les nostres dinàmiques socials i laborals i que s’ha de trencar”. S’ha de tenir en compte que “la feina remunerada està tradicionalment relacionada amb allò masculí i el no remunerat i de cures, a allò femení“, afegeix la professora, que és coautora de l’article “Work-Life Balance, Organizations and Social Sustainability: Analyzing Female Telework in Spain”.
La “desvalorització” d’allò femení
En la mateixa línia, Maria Rodó de Zárate, investigadora del grup GenTIC de la UOC, també assenyala aquesta situació en un article publicat en Pensem. “Tot el que forma part del món reproductiu es considera secundari: ni és feina, ni és polític, ni hem d’encarregar-nos d’allò col·lectivament” afirma. Per la investigadora, “això ve directament relacionat amb la desvalorització d’allò femení”. De fet, “les feines que desenvolupen les dones i que es donen en l’àmbit privat no estan reconegudes ni valorades, i es donen en condicions d’extrema precarietat o simplement no es consideren feines“.
Aquesta situació també centra l’atenció de les organitzacions de defensa pels drets humans, com és el cas d’Amnistia Internacional, que aquestes setmanes ha estat fent campanya per denunciar les desigualtats de gènere que la crisi del coronavirus ha posat en evidència. L’organització subratlla que moltes dones s’han vist afectades pel tancament de comerços i de l’hoteleria. A més, la precarietat laboral no dona accés a ajudes, com és el cas de les dones que treballen netejant domicilis. Les dones que es dediquen a les feines de cures han estat més exposades al virus i les que s’han confinat, a més de teletreballar, han hagut de fer-se càrrec dels seus fills perquè les escoles han tancat.
El confinament mostra “el menyspreu que s’evidencia ves el treball de cures”, sosté Maria Rodó de Zárate. La investigadora apunta que “es proposa, com a excepció, que s’habilitin les escoles d’etapa infantil per les famílies que acreditin que han de treballar presencialment”, però que “les que han de teletreballar hauran de cuidar els seus fills mentre treballen a casa“. La investigadora destaca que “si els dos casos fossin considerats com feina, veuríem que és impossible fer-los al mateix temps durant set mesos” i, en canvi, “no s’ha proposat cap ajuda ni mesura per alleugerir la càrrega que això implica”.
Efectes en la salut de les persones
En la mateixa línia que Rodó de Zárate, Mayo Fuster, investigadora principal del grup DIMMONS, que forma part de l’Internet Interdisciplinary Institute (IN3) de la UOC, fa una advertència sobre el teletreball: “en aquests moments, el teletreball es du a terme en unes condicions extremes i difícil de combinar que no són les habituals i, com a conseqüència, suposa una sobrecàrrega enorme”, assenyala. Aquesta situació presenta riscos en el cas que s’allargui durant més temps: “afectarà inevitablement la salut de les persones que duen a terme la cura en aquestes condicions i hem d’aconseguir evitar-ho. És molt important saber cuidar a qui cuida”, afirma Fuster.
El conjunt de situacions que amb la Covid-19 fan encara més profunda la distància entre les condicions que viuen els homes i les dones porta a pensar que hauríem de fer alguns canvis. La professora Ana Gálvez considera que una de les llisons que hem d’aprendre de la crisi actual és que “les feines de cures, en totes les seves dimensions, i tot el que estigui relacionat amb la conciliació de la vida laboral i familiar, ha de ser el centre de les nostres preocupacions com a societat, de les polítiques públiques i de les estructures de les nostres organitzacions.
La realitat, així i tot, és que aquesta necessitat xoca amb el fet que, per exemple, no es fan polítiques públiques sobre llars, com apunta Maria Rodó de Zárate. “Les llars són cuines, menjadors i habitacions on hi ha relacions de poder que també configures, i de forma fonamental, la vida de les ciutats. Són espais on acostuma a haver-hi un repartiment molt desigual de la feina, i també un repartiment desigual del descans, l’oci o la possibilitat d’ús dels espais”, afirma. Tanmateix, la investigadora senyala que “les llars, més enllà del dret a l’habitatge, difícilment es consideren com un espai polític”, perquè “acostumen a ser entesos com a espais no problematitzats i, per tant, com un forat negre que ni s’estudia, ni es narra, ni és objecte de polítiques públiques”.
El paper de l’ONU
Una de les possibles solucions per la dignificació de les feines de cura podria implicar l’entrada en joc d’una estratègia internacional. Ana Gálvez opina que “la feina de cures, en general, i la conciliació de la vida laboral i familiar, en particular, han de ser un dels principals objectius del desenvolupament sostenible“. En aquest sentit, “hauria de ser clau en l’agenda dels disset objectius de desenvolupament sostenible que ha establert l’ONU”, afirma. Per la professora, potenciar mesures i polítiques de conciliació entre la vida laboral i extralaboral “és un pilar fonamental per aconseguir la sostenibilitat social”, perquè implica “la millora de les condicions laborals dels treballadors i les treballadores, una major integració de l’organització en la comunitat, una lluita directa contra les diferències de gènere, la promoció de la igualtat i una aposta pel futur de la comunitat i l’organització”.
