“Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que d’altres, de Mònica Batet”, per Mònica López Bages

Allunyar-se dels pares no sempre és fàcil: ens fem grans, madurem, volem ’emprendre el vol’…, però el seu referent sempre ens acompanya al llarg de la nostra trajectòria vital. De fet, és aquest aferrament el que ens garanteix conèixer qui som i d’on venim a fi de forjar la nostra pròpia identitat. A partir d’aquí és fàcil de deduir que, si hi ha algu- na circumstància que deixa una petjada profunda i traumàtica en el caràcter de qualsevol individu, és, lògicament, la de veure’s obligat a separar-se dels pares durant l’adolescència,
siguin quins siguin els motius del distanciament. Aquesta és la situació a què es veu abocada la protagonista de Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres, de Mònica Batet (Ed. Meteora, 2015), una adolescent que ens relata en primera persona les seves vivències, mentre anhela fer un viatge fins a París per retrobar-s’hi amb els seus pares. Ara bé, per la seva curta edat, no és encara prou conscient que massa sovint la vida és més complexa del que ens podem imaginar.
llibre
Ambientada en un país nòrdic -com es pot deduir pels dos primers sintagmes del títol-, la neu hi és ben present: una blancor que ho cobreix tot, ho amaga tot i obliga els ciutadans a buscar elements d’entreteniment que els ajudin a fugir d’aquesta fredor aclaparadora. És en aquest punt en què, a la novel·la, hi entra en joc la imaginació i l’estimulació de la creativitat, que, sens dubte, són una de les millors eines per superar l’angoixa i l’avorriment. Gràcies a la figura de la tieta, la protagonista descobreix que hi ha alguns homes més valents que els altres -quina frase tan seductora!- i troba en la lectura el refugi i el caliu que li falten a la vida real, massa marcada per la rectitud i la disciplina estricta d’un avi adepte a fer complir les normes i l’absència d’uns pares que no acaba de conèixer prou.
A mesura que s’avança en la lectura, veiem créixer aquesta nena -i no només físicament- i aprenem que a la vida el més important no és saber on arribarem, sinó ser capaços de valorar tot el que aprendrem durant el trajecte. Farcida d’ele- ments misteriosos i amb alguns secrets, la Neu… és una història autènticament humana, en què, malgrat la ingenuïtat i la dolcesa inicials d’una protagonista que ni tan sols té nom, veurem com s’hi retrata la crua realitat. Per això és una exquisidesa: no només perquè la seqüència d’esdeveniments successius adopta un ritme de tensió que va in crescendo, sinó també per l’estil depurat i efectiu de la narració, que aconsegueix enganxar-nos-hi i convertir-nos en autèntics confidents de la protagonista. Tots la voldrem acomboiar, perquè el seu relat ens remou quelcom en el nostre interior. No us espanteu: simplement és que la Neu… és una autèntica catarsi per als sentits… i tot plegat escrit en català i a casa nostra. Bona lectura!

“Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que d’altres, de Mònica Batet”, per Mònica López Bages
Puntua aquest article!