Verònica: un te saludable per Josep Maria Forcadell

remei veronica

De veròniques a les nostres comarques en tenim una desena, la major part de les quals amb tendència arvense, és a dir, amb preferència per sòls conreats o erms. Quasi totes són herbes humils que presenten unes petites flors blaves de minúscula bellesa. La verònica amb més reputació remeiera (Veronica officinalis) viu en les clarianes dels nostres boscos humits i ombrívols. És rastrera i de fulles ovalades i dentades. Del rizoma serpentejant, aixeca a la primavera uns ramets de menys d’un pam, erectes i delicats, amb petites flors de color malva i blau clar.

Fou una planta de reputació medicinal notable en segles passats, però actualment es considera que els seus principis actius no justifiquen les atribucions que se li donaven per curar moltes malalties respiratòries i digestives, fins i tot la tisi. El seu lleuger gust amarg la fa recomanable per prendre com un te digestiu que ajuda a tractar diarrees i gastritis i que beneficia la neteja del ronyó i del fetge. També ajuda a combatre la tos i la bronquitis. A nivell extern, la seva infusió serveix per rentar èczemes i irritacions cutànies. La verònica formava part, juntament amb setze plantes més (brotònica, romer, orenga, sàlvia…), del famós compost vulnerari del qual es feien preparacions per curar ferides, llagues i tota mena d’afeccions de la pell. Va ser fins i tot anomenada herba dels leprosos per la seva suposada virtut en la curació d’un rei francès.

Puntua aquest article!