Escric aquest article el dia 21 de juny, dia del solstici d’estiu, que és el moment en que el sol es troba mes alt respecte a la terra, i en que el dia és més llarg i la nit és més curta. El solstici d’hivern, al voltant del 21 al 22 de desembre es a l’inrevés: el dia es el més curt i la nit es la més llarga. Hi ha una relació directa entre les festes populars i aquestes dates, i així per Sant Joan s’encenen fogueres arreu del país. La funció d’aquestes fogueres és doble: per una banda donar més força al sol que a partir d’aquesta data comença a perdre la seva magnitud diària iniciant la seva davallada, o fer una funció purificadora per a tots aquells que assisteixen a la foguera.
En la cultura popular hi ha una bona pila de refranys que fan referència al foc de Sant Joan, com aquest: “els focs de Sant Joan es salten per davant, i els de Sant Pere es salten per darrere”. Les tradicions han incorporat també, des de la invenció de la pólvora, els focs artificials, i finalment els castells de foc que ara són un element indispensable en la finalització de qualsevol festa major o la celebració de la victòria en un campionat esportiu.
Els anys setanta, aquesta data fou proclamada com a Diada Nacional dels Països Catalans, i el foc s’encén en el cim del Canigó i la torxa es repartida solemnement de poble en poble per colles de marxaires que enforteixen així, la nostra llengua i la nostra cultura. Joan Maragall va escriure el següent vers sobre el foc de Sant Joan: “Ja les podeu fer ben altes, les fogueres aquest any, cal que brillin lluny i es vegin, els focs d’aquest Sant Joan.
Cal que es vegin de València, de Ponent i de Llevant i en farem també a la serra, perquè es vegin més enllà, I el crit d’una sola llengua s’alci dels llocs més distants, omplin els aires encesos d’un clamor de llibertat”.
Què en penseu?
