Amb les seves fulles gruixudes, lluents i sembla gairebé polit, la Zamioculca aporta una sensació d’ordre, calma i solidesa difícil d’igualar als interiors d’hivern.
Originària de les regions tropicals de l’Àfrica oriental, especialment de Tanzània i Zanzíbar, creix de manera natural en zones seques i pedregoses, on ha après a viure amb molt poc durant llargues temporades. Aquesta adaptació li permet emmagatzemar aigua als seus rizomes subterranis i explica per què és una de les plantes més resistents i fiables per a l’interior domèstic.
A casa nostra arriba com una aliada perfecta per als mesos freds. La Zamioculca prefereix una llum indirecta mitjana, però tolera sorprenentment bé la llum baixa, fet que la converteix en una opció ideal quan els dies s’escurcen. Evitarem, això sí, el sol directe, que pot malmetre les fulles, i els ambients excessivament freds. No és una planta sensible als canvis lleus, però agraeix una ubicació estable, lluny de corrents d’aire.
Pel que fa al reg, és una planta que ens demana moderació. El substrat ha de deixar-se assecar completament entre regs; a l’hivern, n’hi ha prou amb una aportació d’aigua cada tres o quatre setmanes. L’excés d’humitat és el seu principal enemic, per això és imprescindible un substrat lleuger i amb molt bon drenatge, així com buidar sempre el plat inferior. No necessita ruixats ni ambients humits, i s’adapta perfectament a la sequedat de la calefacció.
La seva temperatura ideal se situa entre els 18 i els 26 °C, i no tolera bé baixar dels 12–14 °C. En bones condicions, manté el fullatge impecable durant tot l’any. Pot florir, però ho fa de manera molt discreta, amb una petita inflorescència clara que sovint passa desapercebuda; el seu valor ornamental rau, sobretot, en la força de la forma i la textura.
Aporta un benestar visual profund: equilibra els espais, acompanya i crea una atmosfera serena i acollidora, molt adequada per a l’hivern.
Pep Aguadé
Naturalista
