Maria Climent
Les grans novel·les (però també les obres de teatre, les pel·lícules i les telesèries!) entortolliguen trames farcides de secrets que els personatges es deleixen per amagar a la gent del seu voltant, però que, alhora, de mica en mica, probablement per anar desembafant, comparteixen amb els lectors o espectadors. Ai, els secrets… mouen el món i generen tantes i tantes històries!
L’escriptora ebrenca Maria Climent (Amposta, 1985) ha teixit la seva segona novel·la, A casa teníem un himne (L’Altra Editorial, 2023), al voltant d’una història familiar narrada per tres dones que viuen en moments vitals molt diferents: la Remei, de més de quaranta anys, casada i amb un fill, que treballa a un hospital i està absorbida per la vida domèstica i professional; la seva germana més jove, la Marga, soltera i sense cap projecte vital prou definit, té una sensació estranya d’haver perdut el temps durant la joventut; i la seva mare, l’Erne, una mare poc maternal, que decideix marcar cap a Itàlia per emprendre un nou camí vital i deixar enrere el poble i les seves dues filles… Elles, és clar, això no ho entenen, fins al moment en què la Remei i la Marga decideixen anar cap a la Toscana… Tard o d’hora, mare i filles, malgrat les diferències i les desavinences, s’hauran d’esforçar per entendre’s i qui sap si retrobar-se en els records del passat, deixant enrere tot allò que les havia distanciat. Se’n sortiran? O cauran en el parany de l’egoisme?
Les tres —l’Erne, la Remei i la Marga— són dones peculiars, extravagants, però, malgrat això, no seria gens estrany que, llegint A casa teníem un himne, ens sentíssim identificats amb alguna d’elles o hi puguem trobar algun paral·lelisme amb les nostres vides. Perquè sí, són especials, però plenes d’autenticitat. A més, Maria Climent ha sabut teixir una trama escrita en primera persona farcida de moments plens d’ironia —que roben somriures, de vegades, pel sentit de l’humor, d’altres per complicitat— i d’altres que irradien emocions difícils de contenir. Per tot plegat, ens hi acabem enganxant, a A casa teníem un himne. D’altra banda, Climent hi utilitza un llenguatge molt viu i directe, farcit de vocabulari i expressions propis de la varietat dialectal tortosina —que l’autora ampostina s’afanya a reivindicar i preservar—, cosa que arrossega el lector a voler-ne saber més, de tot plegat. Sens dubte, haver escollit la primera persona com a veu narrativa ens permet entrar en el pensament de les protagonistes i és així com se’ns revela, inclús, allò que voldrien callar…
Bona lectura i, sobretot, bon inici de 2024!
Mònica López Bages
Filòloga Catalana
