Monika Escuer
L’escriptora reusenca Monika Escuer acaba de publicar ‘El misteri de la Casa Navàs’, cinquè conte de la col·lecció ‘Contes màgics de Reus’. Parlem amb l’autora sobre la col·lecció i la seva trajectòria.
Quin és l’origen dels ‘Contes màgics de Reus’?
Fa anys que li donava tombs. A Reus, igual que a totes les ciutats del món, hi ha botigues, edificis… espais centenaris, o més que centenaris, als que els nens i les nenes no hi van, ni saben que existeixen. Volia fer contes a través dels quals els coneguessin i s’hi interessessin. Volia donar a conèixer llocs de la ciutat que potser desapareixeran, per manca de relleu generacional o per altres motius, i crec que seria una bonica manera de guardar-ne el record.
Com els definiries?
Són històries curtetes i fàcils de llegir. En totes hi ha algun element màgic i també en totes hi ha personatges ficticis però algun real, sigui viu o no. Són d’espais de Reus que si els infants no els coneixen, els convido a descobrir-los.
Per què aquests espais concrets?
El primer és l’Institut Pere Mata perquè hi treballo i l’any que es va publicar era l’any en què La Marató estava dedicada a la salut mental i vaig donar-hi tots els beneficis. Tinc una filla de 26 anys que des dels 3 balla al Centre de Lectura. Va començar la relació amb el Barato per adquirir-hi tot l’equipament i es va forjar una bona amistat. Tot i que es poden llegir per separat, el del Centre de Lectura és una continuació del Barato. El Colmado Baró és dels pocs espais d’aquestes característiques que queden sense reformar i els vaig comentar la idea del conte i els va agradar.
I ara Casa Navàs…
És el centenari de la mort de Lluís Domènech i Montaner i vaig pensar que era una bona idea relacionar el conte amb l’aniversari.
Tens un perfil de lector predeterminat?
Són històries que tant pot llegir un nen/a al que li agradi la lectura com una persona gran. El que sí que faig quan els explico en diferents espais és adaptar-los en funció dels infants que venen.
També escrius poesia…
Des de petita ja escrivia petits poemes. A finals de la pandèmia em vaig sumar al col·lectiu Safareig poètic. Arran d’aquí vaig començar a escriure’n. Igualment, vaig descobrir els haikus i em va suposar un repte interessant i vaig començar a fer-ne. Així que vaig publicar el poemari ‘De vida i mort floreixen les flors’ que és una recopilació d’uns i altres.
En quin gènere et sents més identificada?
No em defineixo, el que surt. També estic en el col·lectiu Reusenques de Lletres i ara he participat amb un relat en el llibre ‘Intrigues a la carta’.
Parlant de relats… T’has plantejat escriure una novel·la?
M’agrada molt fer coses, però no coses que se’m perllonguin en el temps. Una novel·la requereix molt temps i no sé si seria capaç d’acabar-la. És un treball constant durant molt temps i jo soc impulsiva. Un llibre de relats, que comencen i acaben encara que tinguin un fil conductor potser sí. Una novel·la ara no ho veig: no m’ho he plantejat.
Com et definiries com autora?
Una persona que gaudeix escrivint, ho faig perquè m’agrada: no tinc cap pretensió econòmica, al contrari la majoria han estat solidaris. Em fa il·lusió escriure. Mai m’hauria imaginat veure un llibre meu en un aparador o que la gent me’ls comenti: m’omple.
