M. Lluïsa Amorós
Finalista del premi Ramon Llull 2020, Els nens de la senyora Zlatin (Columna, 2021) és fruit de la voluntat de reivindicar la memòria històrica per part de l’escriptora reusenca M. Lluïsa Amorós. En aquest cas, la memòria històrica al voltant de les calamitats perpetrades pels nazis durant l’Holocaust. Una novel·la molt completa i interessant que, en 49 capítols curts i un epíleg, combina amb delicadesa ficció amb fets històrics. Per això, enllaça de manera extraordinària dues històries aparentment molt allunyades en el temps i en l’espai. D’una banda, la de l’Octavi Verdier, que arrenca en un pis de Barcelona al segle XXI. De l’altra, la de la Sra. Zlatin, ubicada a Izieu, a la Vall del Loira, entre 1943 i 1944.
L’Octavi és un periodista que pretén remenar el passat familiar per desballestar la figura enigmàtica del seu avi Gustau, un empresari francès que va arribar a Catalunya el 1944. El despatx de l’avi és un búnquer on es reclouen els secrets, però, tan bon punt l’Octavi s’hi immergeixi, documents i fotografies el duran als intersticis dels indrets barcelonins que, sota l’empara de la dictadura franquista, van acollir refugiats nazis… Sens dubte, obrir el despatx de l’avi és com obrir la caixa de Pandora, cosa que ens augura una veritable història de suspens…
En canvi, els nens de la senyora Zlatin ens porten fins a Villa Anne-Marie, una mansió del segle XIX enmig de la natura en què Sabine Zlatin (nom del tot real) acull 44 nens i nenes d’origen jueu per allunyar-los de les atrocitats de la II Guerra Mundial. Un gest altruista que els aixopluga en aquell oasi de natura i harmonia, malgrat que no els esborra els records passats.
Capítol rere capítol, l’expertesa d’Amorós amalgama amb èxit el ritme més trepidant de la investigació dels Verdier amb la tendresa i el realisme de la colònia d’infants d’Izieu. La prosa, especialment en la segona part del relat, destil·la humanitat; de fet, part del que s’hi conta està inspirat en documents verídics que hi ha en els arxius del museu memorial de la colònia d’infants que es pot visitar a Izieu.
Finalment, cal ressaltar que el periple de l’Octavi Verdier ens permet conèixer de primera mà la Barcelona dels anys 40: una ciutat marcada per la Guerra Civil, els silencis traumàtics, el desig d’oblit i les diferències entre vencedors i vençuts. I aquí és on apareix una figura clau: Pilar Balsells, l’àvia de l’Octavi, una dona republicana, que, després de conèixer el Gustau, s’haurà d’“adaptar” als “nous temps”. Acata, però, com a dona forta i sobirana, tard o d’hora s’haurà de rebel·lar i ves a saber què ens pot desvelar…
Endinseu-vos en Els nens de la senyora Zlatin. El passat enigmàtic dels Verdier, d’una manera o altra, també és el nostre passat. Traguem la pols d’on faci falta, reivindiquem la memòria històrica i aprenguem del dia a dia dels nostres avantpassats. Bona lectura!
Mònica López Bages
Filòloga Catalana
