La Jornada “Fem Barri, Fem Cultura, Fem Museu” ha estat tot un èxit de satisfacció entre els assistents i ha comptat amb moltes reflexions d’alt valor per al Museu Casteller de Catalunya.

Jaume Salvat, del grup de Recerca de Institut d´Estudis Turístics de la URV, va moderar la
taula “Món Casteller, Patrimoni, relat i públics” i la va obrir comentant que “els castells ja són un símbol i amb la inauguració del MCC, Valls esdevé tot un símbol per a la ciutadania, els catalans i tothom que vulgui conèixer millor i aprendre el nostre caràcter”. Aquesta taula rodona va tractar la relació entre la tasca de protegir el patrimoni casteller i la seva promoció, captant públics diversos. Un dels aspectes més compromesos en aquest procés és com donar a conèixer el patrimoni sense caure en la banalització i fent un retrat el més fidel possible del món casteller.

La missió dels museus de cultura festiva és sorprendre a tots, passar de l’estereotip a la
sorpresa Gil Manuel Hernández, professor de Sociologia a la Universitat de València i director del Museu Faller de València va començar argumentant que “la missió dels museus de cultura festiva és sorprendre a tots, passar de l’estereotip a la sorpresa”. Per la seva banda, Joan Ignasi Gómez, periodista i divulgador especialitzat en festes populars i castells, va abordar la qüestió de com divulgar el fet casteller a través dels mitjans de comunicació i va afegir que “per a comunicar els castells cal trobar un equilibri entre la comunicació divulgadora i la comunicació directa”. Juli Peña, president dels Castellers d´Andorra, va defensar la tasca del MCC per fer estendre l´activitat castellera per què “si existeix un museu existeix un referent des d’on començar”.

Els museus de cultura festiva han de ser contenidors de sinceritat i autenticitat i han
d’intentar fer entendre la “energia emocional” que mou la festa El context dels castells, el seu protocol i ritual, és molt important a l´hora de fer el seu retrat. Els castellers han de ser amfitrions del MCC El plantejament ha de ser que els turistes surtin fascinats i els castellers il·lusionats, que el cor els bategi i que els nens surtin dient: jo vull ser casteller
Gil Manuel va plantejar que els turistes busquen l’autenticitat i que els museus han de ser
contenidors de sinceritat i han d’intentar fer entendre la “energia emocional” que mou la festa. La oportunitat d´hibridar l´autenticitat de la festa amb els visitants també és possible, com va dir Joan Ignasi Gómez, “fent que els castellers siguin amfitrions del MCC” i apropant-se a fer el retrat de la festa en el seu el context, el seu protocol i ritual. Per a Juli Peña l’equilibri entre el que demana el fester i el que demana el turista és clau i suggeria que “el plantejament ha de ser que els turistes surtin fascinats i els castellers il·lusionats, que el cor els bategi i que els nens surtin dient: jo vull ser casteller”.

La segona taula rodona, “Museus transformadors”, va ser moderada per Josep Carles Rius,
vallenc i periodista, president de la Fundació Periodisme Plural, qui va començar la seva
intervenció recordant la seva infantesa a Valls, la seva preocupació per l’estat del casc antic i la seva posterior il·lusió per l’oportunitat de recuperar-lo i per cohesionar la seva societat, que ara ofereix el MCC. Aquesta taula rodona va presentar exemples de bones pràctiques en la relació a l’equipament amb el seu entorn.

Coordinació amb la resta de recursos turístics, gestió professional i participació ciutadana han estat les claus de l’èxit del Mausoleo de los Amantes de Teruel Rosa López, gerent de la Fundació Amantes de Teruel, va explicar que el museu Mausoleo de los Amantes de Teruel va aconseguir el doble repte de dignificar la imatge dels Amants i de convertir Terol en destinació d’interior gràcies a tres factors clau: la coordinació dels tres principals recursos de la ciutat, els Amants, l’art mudèjar i la paleontologia; la gestió professional posterior a l’impuls inicial de l’administració i la participació ciutadana. Avui, les places d’allotjament de Terol s´han multiplicat per 10, el pressupost de la Fundació s’obté de la venda d’entrades i la xarxa d´Amics dels Amants és de 1.800 a una ciutat de 35.000 habitants.

A més, López va afegir “A Valls pot passar com a Terol, on el casc antic es va anar recuperant a poc a poc a partir de nous edificis com el del museu”. Les claus de l’èxit del Guggenheim van ser l’edifici de Gehry i la gestió turística Iñaki Esteban, periodista i escriptor del llibre “El efecto Guggenheim”, va esmentar com a claus de l’èxit del  Guggenheim l’edifici de Gehry i la gestió turística. Mentre que les previsions de
visitants eren d’entre 250.000 i 400.00, avui es manté en la línia del milió de visitants i la
contestació ciutadana del principi ara s’ha convertit en suport. De fet, hi ha 22.000 membres Amics del Museu, la major comunitat a Espanya després del Prado, dels quals el 80% són famílies de Bilbao i Vizcaya. “S’ha treballat molt a les alçades i ara s’ha de treballar des de baix, fent una ciutat basada en l’art i l’art contemporani. El Guggenheim ja no és polèmic. El Guggenheim és l’element simbòlic de Bilbao. Tot el bé que havia de fer ja l’ha fet i ha sigut extraordinari”, va afegir Esteban.

El MCC no pot ser només un museu. La transformació no ha de ser només en termes
turístics, sinó en termes de recosir la ciutat Vicenç Villatoro, escriptor, periodista i director del CCCB, va destacar que l’experiència del CCCB, que no és un museu, no li demanen que porti turistes i és fonamentalment un lloc que crea continguts culturals, pot ser útil per al MCC per què recorda que “avui ja no hi ha només museus i el MCC no pot ser només un museu” i per què “la transformació no ha de ser només en termes turístics, sinó en termes de recosir la ciutat, de densificar l’activitat social del barri”.

D’altra banda, les claus del CCCB per aconseguir la transformació també poden ser útils per al MCC i van ser: estar ubicat a un eix, no a una illa, tenir una forta personalitat, tenir una
programació inclusiva i contradictòria i per últim, independència de criteri del equip directiu. Villatoro va insistir en què el repte és que el Museu ha de ser vist com un lloc per a la gent. “L’estatus desitjable és aquell que té una programació museística i para-museística prou arrelada, prou inclusiva, prou intel·ligent, prou mòbil com per què sempre tinguis la sensació que hi has de tornar a anar. Per què el Museu tingui aquesta funció transformadora no és suficient que sigui només un museu”, va afegir.

Els museus els fan les persones i ha de ser una plaça pública des d’on mantenir una
relació amb el seu entorn Roser Calaf, catedràtica especialitzada a didàctica del Patrimoni, va fer una defensa del paper educador dels museus com a “transformadors de persones”, destacant que han de fer possible que els museus siguin espais de diàleg, capaços de generar complicitat amb el seus públics.

Calaf va afegir que “els museus els fan les persones i han de ser una plaça pública des d’on
mantenir una relació amb el seu entorn”. Per últim, va convidar a canviar la manera en que es fa l’avaluació dels museus, passant de les avaluacions quantitatives a les qualitatives, per què “no es tracta de rendir comptes, sinó de saber que es fa i com es fa per fer créixer un patrimoni, que sigui de la ciutadania i per què la gent torni”. Al llarg de la seva intervenció, Calaf va esmentar exemples d’altres equipaments que ho estan fent molt bé des d’aquest punt de vista educador i integrador amb l’entorn, com el Museu de la Història de la Immigració de Catalunya, el Museu d’Art Modern de Tarragona, el MUJA d’Astúries, el Museo do Pobo Galego de Santiago de Compostela o el Museu de la Civilització de Quebec.

Puntua aquest article!