Joan Miquel Oliver
Hi ha vides que es poden explicar cronològicament, amb dates i moments clau; i n’hi ha d’altres que només semblen tenir sentit a través de records, converses diluïdes i petites obsessions quotidianes. Joan Miquel Oliver sembla interessat en aquest segon tipus de vides i així ho demostra a La vida no són matemàtiques (La Magrana, 2026), en què el músic i escriptor mallorquí reuneix setanta-set microrelats que es mouen entre el record, la reflexió i la imaginació. De fet, el mot coverbo, propi del mallorquí, designa una història explicada oralment, amb un component anecdòtic, humorístic o imaginatiu; però també un relat entretingut que barreja fets reals amb elements inventats…
Val a dir que el títol del recull és tota una declaració d’intencions. Perquè, de fet, la vida no és un càlcul exacte que es pugui entendre fàcilment, ni tampoc és una successió de causes i efectes que condueixin necessàriament sempre a un mateix resultat. Més aviat és una acumulació d’experiències, contradiccions i casualitats que sovint desafien qualsevol intent d’ordenació. I és aquí on Oliver hi troba una oportunitat literària.
El primer relat és «Escric» i no és una elecció a l’atzar. Abans de desplegar records, anècdotes i reflexions, Oliver posa en primer terme l’activitat que ho farà possible: l’escriptura. Però una escriptura fresca, espontània, que dona sentit al caràcter fragmentari del llibre. Els setanta-set microrelats, de fet, no construeixen una autobiografia convencional, sinó que ofereixen diferents aproximacions a una mateixa existència. I és precisament en aquesta llibertat en què trobem una de les particularitats més interessants de l’univers literari d’Oliver: la capacitat de convertir elements ordinaris en matèria narrativa. Tot hi té cabuda: des del gat al bus de l’aeroport, passant per l’hamburgueseria, el Toyota, els mitjons o el fil dental.
Ara bé, darrere d’aquesta quotidianitat, també hi ha una ferma voluntat de reflexió. La combinació de relats suggereix la convivència entre les petites coses i les grans preguntes sobre l’existència humana. Oliver, que ha estudiat filosofia, mostra interès per mirar el món sense tòpics ni prejudicis i qüestiona el sentit que atribuïm a les paraules. Així, una observació insignificant pot convertir-se en el punt de partida d’una reflexió sobre el temps, la identitat o la manera com percebem la realitat.
Perquè, a la vida, no sempre dos i dos fan quatre… De vegades, fan vint-i-dos… o setanta-set!
Bona lectura!
Mònica López Bages
Filòloga Catalana
