Alba Escriu
De vegades hi ha relacions que fan mal, però que costa deixar enrere; i n’hi ha d’altres que apareixen com una possible escapatòria, encara que no sapiguem ben bé on ens portaran. Entre allò que ens reté i allò que ens convida a fugir se situa T’aferres a una rosa (La Campana, 2026), la primera novel·la d’Alba Escriu, una història sobre les contradiccions de les relacions afectives, però també sobre la culpa, el desig, el plaer, l’amistat i l’anhel de llibertat.
La protagonista és la Clara, mare d’un fill i casada amb l’Adolf. La seva vida sembla estable, però se sent atrapada en un matrimoni que, a poc a poc, l’ha anat empetitint. Aleshores apareix el Marc, també casat, amb qui inicia una relació extramatrimonial. L’aventura sembla donar-li oxigen, però una porta oberta no sempre és una sortida.
De fet, el títol és tota una declaració d’intencions: aferrar-se a una rosa implica voler conservar-ne la bellesa, però també arriscar-se a les punxades de les espines. Una cosa semblant li passa a la Clara. Deixar anar allò que estima no és fàcil; però continuar-hi aferrada tampoc no li estalvia patiment.
La rosa es converteix així en una imatge de les contradiccions de les relacions: allò que ens atrau també ens pot ferir. Ara bé, T’aferres a una rosa no és només una novel·la sobre un matrimoni en crisi o una infidelitat. Escriu explica la història des de la intimitat d’una dona que intenta entendre què li passa i descobrir què vol. D’aquesta manera, la mirada femenina es construeix a partir de la seva manera de viure el matrimoni, la maternitat i el propi cos. No es tracta de jutjar les seves decisions, sinó d’acompanyar-la mentre intenta trobar el seu camí.
El llenguatge contribueix a aquesta proximitat. Escriu opta per una prosa directa, sensual quan la història ho demana. El desig, el plaer i el cos formen part del procés que viu la Clara, i la relació amb el Marc desperta una part d’ella que havia quedat adormida. Però aquesta relació no és necessàriament una solució: una cosa és escapar d’una realitat que ofega i una altra de ben diferent ser lliure. També hi té un paper clau l’amistat: la complicitat amb la Mel ofereix a la Clara un espai on parlar i ser escoltada, més enllà de les relacions de parella.
Però tornem a la rosa. Exuberant amb la seva bellesa i les seves espines. El més difícil no sempre és adonar-nos que les espines fan mal. De vegades, el més difícil és decidir quan és el moment d’obrir la mà i deixar anar la rosa…
Bona lectura!
Mònica López Bages
Filòloga Catalana
