“Els abeuradors que van desaparèixer”, per Antoni Zaragoza

Reus, en ple creixement comarcal, agrícola i industrial, tenia a les entrades bàscules públiques i els abeuradors. A la zona de l’escorxador hi tenien presència les dues coses. Al remodelar la primera, només hi va quedar l’abeurador. Però així són les coses, quan les ‘piquetes’ són orfes de cultural la supervivència de les mateixes es a base d’enderrocar per cercar beneficis econòmics sense respectar els orígens d’on venim.
Avui ens referirem als abeuradors del bestiar, tant als de la ramaderia com als de transports. Recordem que els animals de tir utilitzats pels transports jugaven un paper principal en l’existència humana. No solament en matèria de passatgers, sinó transports en general, tant públics com a particulars. En fi, la seva presència ens recorda les pel·lícules del far west. Eren totalment necessaris en aquells moments, ja que el cotxe no havia arribat. Aquí a cada font hi acostumava a haver un abeurador. Dels últims que es van conèixer era a la font Vella (raval Sant Pere, al costat de l’antic Bar Americà), la Riera de Miró (Bar Tobogán), del mercat de la palla i de la plaça dels Cuartels, per esmentar-ne alguns. Tenim constància precisament de la plaça d’Hèrcules i a l’entrada de l’escorxador, d’on correspon la foto de la que sóc autor. També hi apareix la desapareguda fàbrica de pinsos Hens, molts l’hem vist utilitzar. Amb el llibre de les Aigües de Reus, només queda constància del gran historial, tractat amb minuciositat, però traumatitza quan parla de les fonts públiques i dels abeu- radors. Dóna l’impressió que van jugar un paper secundari i no és veritat: era important per la presència del bestiar que anava i venia de Reus i dels propis residents que gaudien d’ells. Fàcil d’entendre si tenim en compte la pagesia que tenien els estables com si d’un pàrquing es tractés. Eren moltes les empreses de transports de mercaderies, viatges i particulars. Es convertien en allò que actualment són les benzineres.

“Els abeuradors que van desaparèixer”, per Antoni Zaragoza
Puntua aquest article!