Sosuke Natsukawa
Un títol que uneix dues de les meves passions —els gats i els llibres— no podia, en cap cas, passar-me desapercebut… I, de fet, us ho confesso, un cop oberta la portada (que, per cert, és una delícia!), la història que guarda El gat que estimava els llibres m’ha fascinat. Per la seva tendresa. Per la seva sensibilitat. Però, sobretot, per convidar-me (inclús podria dir per obligar-me!) a viatjar a través de la imaginació. De fet, als adults, llegir no sempre ha de servir per ancorar-nos a la realitat i entendre-la. No, ja hi estem massa temps immergits en la realitat! Llegir, de vegades, també ha de servir per esbargir-nos, fer-nos volar i dur-nos més enllà; fins i tot, a llocs impossibles… Així és la història que ha teixit l’escriptor japonès Sosuke Natsukawa i que ha publicat en català La Campana (2022), traduïda per Albert Nolla; una veritable epopeia que ens ajuda a entendre el significat real del llibre, el llibre com a objecte material, amb el qual es pot establir un bon vincle. El llibre en paper com a objecte especial, que ens ensenya, ens il·lustra, ens acompanya i, inclús, podem arribar a estimar. Perquè un llibre, no ho oblidem, és molt més que paper! És bonica, doncs, la moral d’El gat que estimava els llibres, fins i tot per a aquells qui afirmen rotundament “A mi no m’agrada llegir”… Probablement, encara no han trobat el llibre adequat!
Els protagonistes d’El gat que estimava els llibres són el Rinaro, un adolescent que ha heretat la llibreria de vell del seu avi, i el Tora, un gat misteriós, xerraire i molt enginyós (que ens recorda, en certa manera, el gat de l’Alícia, de Lewis Carroll). Rinaro i Tora intenten salvar els llibres amb l’ajuda del lector, el qual immergeixen en un laberint ple de màgia, en una mena de joc que el durà fi ns al cor de la llibreria, en què hi trobarà una sèrie de referències intertextuals vinculades directament amb el món dels llibres. Tot plegat, suscita al lector el despertar de la fantasia i ens convida a cuidar l’infant que tots encara portem a dins. Gianni Rodari n’estaria molt satisfet: «La fantasia no és un llop malvat del qual cal tenir por, sinó un món extraordinàriament ric i massa sovint marginat de manera estúpida». Potser algú titllarà El gat que estimava els llibres de novel·la juvenil. Quin error! Personalment crec és novel·la per a qualsevol edat, perquè, desenganyem-nos, si ens deixem estar de prejudicis, qualsevol edat és bona per deixar-se embadalir per un relat que reivindica la lectura com a aliment que, indiscutiblement, nodreix la curiositat.
El gat que estimava els llibres, un univers ple de màgia i de passió per la lectura, pel tacte de les pàgines del llibre, inclús pel valor dels espais en blanc i l’olor dels llibres… Un llibre que ens demana escoltar-lo, degustar-lo, amb calma, amb pausa, idea que no podem separar dels principis de la fi losofi a japonesa de la preservació de la memòria i el cultiu dels petits detalls.
Si ho feu així, la història del Rinaro i el Tora, a poc a poc, us anirà calant. Tant que, de cop, veureu que ja no us en podreu desprendre. I tot per culpa de la mirada felina, però intel·ligent d’un gat… Bona lectura.
Mònica López Bages
Filòloga Catalana
