Jacqueline Harpman
La paraula reclusió és d’aquelles que encara ara ens espanten, malgrat el que hem viscut en el darrer any i mig. Potser perquè som mediterranis i, ja se sap, els mediterranis necessitem el sol, l’aire, la vida de carrer i tot el que això implica. La reclusió, en general, ens ofega, ens deprimeix. I si és obligada, encara més, perquè ens talla les ales…
Imagineu-vos, doncs, quaranta dones empresonades sota terra en algun indret del nostre planeta i en algun moment de la història. Quaranta dones supeditades a les decisions dels seus vigilants. Tots homes, esclar. El patriarcat, doncs, mana, imposa, sense remordiments; i el matriarcat, mesell, viu sotmès. Jo, que no he conegut els homes, de l’escriptora belga Jacqueline Harpman (Edicions del Periscopi, 2021), és la història de quaranta dones enterrades en vida. Metafòric tot plegat… Ficció? Tal volta, no tanta. Malgrat tot, la reclusió no aconsegueix aniquilar ni silenciar aquestes dones. Elles, per instint, s’ajuden, generen els seus vincles i, fermes, sobreviuen. Les grans eduquen les més joves. Però, a pesar de la seva força interna, sorprenentment, no es revolten i accepten el seu empresonament perpetu com la seva normalitat.
Entre elles, n’hi ha una de més jove —ni tan sols té nom—, que no coneix el món exterior: ha viscut sempre en captiveri. No sap què són els arbres, el cel… I, curiosa, anhela aprendre, saber què hi ha més enllà d’aquells murs. Audaç, escolta atentament tot el que relaten les companyes més velles. Se n’alimenta i recrea la realitat exterior. De vegades, la demonitza. D’altres, la idealitza. Viu l’exterior a través dels relats de les altres. Impossible, doncs, no relacionar la trama de Jo, que no he conegut els homes amb el Mite de la Caverna de Plató. Podrà la nostra protagonista arribar a conèixer a través dels seus sentits el món exterior? Sense voluntat de fer-vos-en espòiler, ja us avanço que sí, que arriba el dia en què sona una sirena i arriba la llibertat. Es troben, però, un món exterior desolador, erm, arrasat (com el de l’Alba i el Dídac d’El Meca- noscrit del segon origen, del gran Pedrolo). Pobra noia, la nostra protagonista! Ella que volia conèixer les meravelles del món exterior. En aquest context, frustrant, seran capaces, les quaranta dones, de sobreviure-hi? La seva relació es mantindrà com en el captiveri? A veure si, inclús, l’acabaran enyorant…
Harpman, sens dubte, teixeix un entramat al·legòric de ciència ficció que enganxa i ens obliga a reflexionar sobre la nostra capacitat com a societat d’adaptació a l’entorn (natural, però també el sociohistòric i polític imposat) i el perill (o no!) de generar-nos expectatives. Ja avisava l’estatunidenca Sylvia Plath, a La campana de vidre (per cert, també publicada per Edicions del Periscopi), que «quan un no espera res de ningú, mai no se sent defraudat»… Jo, que no he conegut els homes val la pena. A mi, si més no, no m’ha defraudat! Bona lectura, doncs!
Mònica López Bages
Filòloga Catalana
