Anna Petrus
Parlem amb Anna Petrus, nova directora artística del Festival Internacional de Cinema de Reus, el Memorimage, que arriba a la seva XV edició.
Com arribes al festival?
Em van fer la proposta de substituïr el Daniel Jariod, anterior director artístic, des de Paral·lel 40 que porta la producció del festival, amb qui tinc una relació profesional de fa anys. Va arribar la proposta i la vaig rebre amb molt d’entusiasme: primer perquè mai havia ocupat el càrrec de directora artística, segon perquè sóc la primera directora artística dona del festival Memorimage i tercer perquè realment directores artístiques de festivals al món n’hi ha molt poques. Estic entusiasmada amb aquesta nova etapa.
L’estrena però és duríssima…
Sí, però sóc una persona optimista de mena. És dur, clar, estem amb la pandèmia, la situació no és la ideal però malgrat tot crec que la programació des del punt de vista cinematogràfic és molt potent i que la cultura resulta essencial en la vida de les persones; ho ha estat sempre però en aquests temps tan durs la cultura pot ser un lloc per alleugerir l’ànima.
En què es notarà la teva empremta?
Crec que qualsevol director artístic deixa el seu tarannà, les seves preferències i estils; això es nota en tota programació ja que ve marcada per la seva personalitat. L’Anna Petrus té una part feminista molt marcada, sóc membre de Dones Visuals: l’Associació de Dones Cineastes de Catalunya, a part tinc una estimació pel cinema que es reflexarà de manera clara en la programació, amb històries que no només utilitzen la imatge d’arxiu per recuperar una realitat històrica objectiva sino que qüestiona les fisures de la memòria, els seus forats negres, i també tot allò que acaba sent ficció. Em sembla fascinant ja que forma part de la nostra experiència com a éssers humans i crec molt en aquest tipus de documental.
Com definiries la programació d’aquesta quinzena edició?
És una programació arriscada, compromesa, atenta al que passa a nivell cinematogràfic i és una programación que desitja connectar amb el públic.
Quina és la pel·lícula imprescindible d’enguany?
Molt difícil d’escollir. A mi la pel·lícula ‘My mexican Bretzel’ em sembla meravellosa. A partir del metratge familiar la realitzadora es capaç de construïr una ficció potent i universal centrada en la figura de la dona, en els aspectes de la feminitat als anys 50’ i els seus límits de la llibertat. Ho fa coquetejant amb el gènere del melodrama dels anys 50’ de Hollywood. És una troballa, des d’un punt de vista artístic, meravellosa.
Quin és l’objectiu d’aquesta edició?
Per mi és que la gent prengui en consideració una manera diferent i punyent de cinema, o fins i tot que obri els ulls, cap a un tipus de cinema que té rellevància per a la vida en general.
Vivim en un món excessivament dominat per una lògica econòmica molt agressiva que ens abdueix i la reflexió cap al sentit de la vida la tenim tots una mica deixada de banda perquè la velocitat de la vida diària no ens ho permet. Penso que pot ser una oportunitat per obrir aquesta reflexió.
Què dirires als espectadors habituals del festival?
Que vinguin a descobrir la programació d’enguany i que em donin feedback, ja que jo m’estreno m’agradaria saber que en pensen i com l’han viscut.
I als que encara no coneixen el Memorimage?
Que s’arrisquin a buscar una pel·lícula que en principi potser els sembla llunyana però que despés en entrar a la sala troben alguna sorpresa que toca alguns punt interns de la seva ànima.
