“Jardí a l’obaga, de Blanca Busquets” per Mònica López Bages

Les cases amb jardí sempre tenen un atractiu: no només perquè són més luxoses o disposen de més espai habitable, sinó també perquè tenen aquells metres quadrats de vegetació que les rodegen, que permeten al propietari regalar-se des de l’eixida una estona de relaxació i asseure-s’hi per espargir els maldecaps i les angoixes. Des del punt
de vista simbòlic, el jardí és una reminiscència del paradís terrenal, aquella arcàdia en què qui hi entra busca gaudir de la tranquil·litat que s’hi respira i rodejar-se de la remor de les fulles dels arbres i la piuladissa dels ocells, especialment a la primavera. Sens dubte, un instant perfecte per retrobar-se un mateix… Potser per això, per aquesta necessitat que tenim en la nostra de societat de buscar dins nostre qui som i què volem, tots anhelem fugir dels blocs de pisos de la ciutat per tenir la nostra pròpia casa amb jardí als afores. Tanmateix, no hem d’oblidar que, malgrat que el jardí és un espai vital propici per als moments d’oci personals o familiars, també pot convertir-se en aquell indret en què hom pot amagar sota terra o entremig de l’espessor dels arbres allò que no vol exhibir a la llum pública… No us sembla?

De la mà de Blanca Busquets i la seva darrera novel·la, Jardí a l’obaga (Proa Edicions, 2016), ens endinsarem en un jardí sumptuós ben resguardat de les mirades públiques i ben reclòs rere uns murs estratègicament construïts… De la mà del vell Aniol, que en algun punt comença a repapiejar, anirem rompent els murs i teixirem la història d’una família barcelonina, els Torralba, que van esforçar-se per tenir la casa d’estiueig dels seus somnis a la idíl·lica localitat de Carena: una casa, esclar, amb jardí, que es perpetuarà com a símbol del llinatge familiar amb el pas del temps. És la casa dels Torralba, davant de la qual tothom s’atura per contemplar-la; però -com diu la meva mare, les parets a les cases hi són per alguna cosa i rere els murs no tot es veu igual que des del carrer…

L’Aniol, fill dels masovers, ara que ja té noranta anys, que els seus records s’esllangueixen i sent a prop la mort, ens llega la seva memòria, perquè descobrim els autèntics Torralba. A través de les seves confessions i divagacions, veurem com el pas del temps transforma les persones i les famílies, sobretot en moments de crisi i dificultat, i farem un viatge itinerant des de mitjan anys 30, moment en què es va construir la casa, fins a l’actualitat. Així és com ens adonarem que les relacions entre els Torralba i els habitants de Carena no han estat sempre fluides ni plàcides, com no ho són mai els vincles que s’estableixen entre una família benestant i adinerada i la gent humil que els pot rodejar… Desigualtats, compassió, sentiment de pertinença i possessió, tard o d’hora emergeixen i inciten les desavinences, les quals encara s’aguditzen més quan enmig de l’entramat hi ha un amor frustrat…

Escolteu l’Aniol. És gran ho sé, però, si deixeu que us relati les seves vivències, us despertarà la tendresa (gràcies, Blanca Busquets, per crear un personatge com aquest!) i comprovareu que arreu no és or tot el que lluu! D’altra banda, entendreu el perquè d’un jardí “a l’obaga”…

Bona lectura!

“Jardí a l’obaga, de Blanca Busquets” per Mònica López Bages
Puntua aquest article!