El Museu de Reus renova el discurs de la sala permanent d’artistes reusencs i hi incorpora l’escultura

El Museu de Reus (plaça de la Llibertat, 13) ha renovat el discurs de la sala d’exposicions permanents dedicada als artistes originaris o vinculats a Reus, a la qual a més de destacats pintors com Fortuny, Tapiró o Hortensi Güell s’hi han incorporat obres dels escultors Joan Rebull i Modest Gené. La nova disposició artística, que es presenta sota el títol “Reus i els seus artistes (1850-1939)”, s’inaugura aquest dijous a les 19:00 h. Un a de les novetats és la presència de dues pintures de Joaquim Mir cedides pel Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).

La regidora de Cultura, Montserrat Caelles, ha explicat que a la nova exposició s’hi podran veure un total de 95 obres entre olis, aquarel·les, dibuixos i escultures d’autors com Marià Fortuny, Baldomer Galofre, Josep Llovera, Josep Tapiró, Domènec Soberano, Ramir Rocamora, Hortensi Güell, Joquim Mir, Tomàs Bergadà, Joan Rebull i Modest Gené.

Tal i com recorda el director del Museu de Reus, Marc Ferran, “el nou muntatge ofereix al públic una mirada a l’evolució de les arts plàstiques a la ciutat al llarg de pràcticament cent anys”. L’exposició posa el focus en l’etapa inicial de formació d’algunes de les figures capdavanteres de l’art local, com van ser Fortuny, Tapiró o Galofre, i de la seva consolidació com a artistes reconeguts per la crítica. La renovació del llegunatge plàstic vindrà de la mà, d’una banda, del modernisme amb la figura ja mitificada d’Hortensi Güell, i per l’altra del pintor Joquim Mir que va tenir un paper destacat amb el paisatgisme local. L’àmbit de l’escultura és encapçalat per Joan Rebull, un dels escultors catalans més importants de la pri mera meitat del selgle XX.

Cal destacar la cessió en dipòsit per part del MNAC, en el marc de col·laboració de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya de la qual en forma part el museu reusenc, de dues obres del pintor Joaquim Mir, de qui ja s’exposava un retrat d’Hortensi Güell en l’anterior discurs expositiu.

El nou relat es presenta a través de quatre àmbits en què es pot descobrir l’etapa d’aprenentatge dels grans artistes reusencs, la seva consolidació, l’entrada de l’art reusenc a la modernitat i, finalment, els mestres del paisatge i el volum.

L’aprenentatge
Durant la segona meitat del segle XIX, malgrat que Reus era una ciutat on hi bullien les idees, en l’àmbit de les arts, com a la resta de Catalunya, hi van perviure fortament arrelats els llenguatges lligats a l’academicisme, amb un context poc permeable a la introdució de nous relats artísitics. L’aprenantatge de les tècniques artístiques a la ciutat tenia un curt recorregut. Aquells que ja mostraven certes capacitats podien pràcticar el dibuix assistint a l’Escola de Dibuix que l’Ajuntament de Reus va crear el 1848, o en acadèmies particulars com la d’Antoni Verdaguer. Però si joves com Marià Fortuny(1838-1874) , Josep Tapiró (1836-1913) , Joan Roig i Solé (1835-1918), Baldomer Galofre (1846-1902), o Josep Llovera (1846-1896), volien iniciar-se en les tècniques pictòriques, havien de recórrer a les acadèmies privades, entre les qual destacava la de Domènec Soberano, comercial de vins i pintor afeccionat. Ell va ser el seu primer mestre en ensenyar-los els rudiments de l’oli i l’aquarel·la, però no era l’únic. A la ciutat convivien diversos centres privats dirigits per artistes locals com ho van ser l’Acadèmia Fortuny, de Ramon Casals i Vernis, o la del pintor barceloní Camil Aguilà. Les limitacions d’aquest aprenentatge, que tampoc era reglat, obligaven a tots aquells que volien fer de l’art un ofici a traslladar-se, primer a Barcelona, a estudiar a l’Escola de la Llotja, com ho van fer la majoria. I si es volia cobrir noves etapes i seguir evolucionant en la seva formació els calia anar més enllà, fins a Roma (Fortuny, Tapiró, Galofre, Escudé), Madrid (Galofre, Llovera, Tapiró, Roig i Solé) o París (Rocamora).

L’artista consolidat
Entre el públic reusenc, sobretot en el darrer quart del selge XIX, pesava moltíssim el paper rellevant i el prestigi que havien tingut alguns artistes locals. Entre ells emergia amb llum pròpia Marià Fortuny i Marsal que, malgrat la seva curta carrera, fou un referent en el panorama artísitc europeu de la segona meitat del segle XIX. A la seva ombra van emergir tres pintors reusencs que van admirar-lo i seguir-lo i van rebre la seva influència: Baldomer Galofre, Josep Tapiró i Josep Llovera. Tots ells representaven un tipus d’art de factura precisa i temàtica anecdòtica, que era molt popular i era exitosa comercialment.

En la biografia artísitica de Fortuny hi ha un episodi que serà clau pel seu treball, la seva estada al nord d’Àfrica com a pintor de guerra. El paisatge, la llum i l’originalitat del país deixaran en ell una profunda emprempta, que influirà en tota la seva producció pictòrica. El triomf de Fortuny com a pintor s’explica per la seva genialitat com a artista, pel seu virtuosisme i pel domini de qualsevol de les tècniques amb què va treballar. Però també pel conreu de las temàtiques més comercials del moment, la pintura de gènere i l’orientalisme, convertint-se en un referent per a molts artistes coetanis. Amb tot, la seva inquietud creativa va fer que la seva obra s’anés deslligant de la càrrega comercial i s’inclinés cap un treball més personal, que mantenia la lluminositat que l’havia caracteritzat fins aleshores, però que esdevenia més expressiu i formalment més atrevit. Aquest gir en la seva pintura va ser aturat bruscament per la seva prematura mort el 21 de novembre de 1874.

Dels pintors reusencs coetanis seus, va ser amb Josep Tapiró amb qui Fortuny va mantenir una amistat més intensa. Més enllà de compartir mestres i ciutats en la seva formació, també va ser influït pel magnetisme del nord d’Àfrica, que Tapiró va conèixer de la mà del seu amic. L’orientalisme de Tapiró es va alimentar dels coneixements que sobre la cultura i la societat marroquina va adquirir sobre el terreny. La seva fascinació per aquella terra va dur-lo a instal·lar-s’hi. Hi va viure trenta-set anys, fins a la seva mort, el mes d’octubre de 1913.

Baldomer Galofre va ser un altre dels artistes que va tenir amb Fortuny un model a seguir, no tant des del punt de vista estilístic, sinó com a un pintor que en la seva plenitud havia assolit l’èxit. Galofre va desenvolupar un estil amb un segell propi, emmarcat en un realisme anecdòtic, però que seguia els passos de Fortuny en el tractament de la llum. Galofre es movia còmodament en el paisatge lluminós, detallista i costumista.

Pel que fa a Josep Llovera, tot i que va recollir alguns reconeixements en vida, la seva obra no va arribar a l’alçada de la dels seus coetanis. Tampoc no va ser influït per Fortuny, tot i que l’admirava i amb qui va establir certa amistat durant la seva estada a Madrid. Tot i que té una notable formació pictòrica –amb estades a Madrid, Berlín, París, Tànger…–, acabarà pintant de forma obsessiva la majoria de noies que venien a Reus amb les companyies líriques i de teatre.

Més enllà del cercle fortunyà, altres artistes locals van ser capaços de fer una obra sòlida, com és el cas de l’escultor Joan Roig i Solé, reconegut per la seva Dama del paraigua del parc de la Ciutadella de Barcelona, lligat estèticament al realisme anecdòtic.

La modernitat
A Reus, en un entorn on els artistes estaven adscrits majoritàriament en els corrents més convencionals i eclèctics, la innovació, com a la resta del país, va venir de la mà del modernisme. La renovació dels llenguatges artístics de la ciutat va tenir en l’arquitectura un dels seus pilars, amb els edificis de l’arquitecte Domènech i Montaner. L’altre àmbit va ser en la pintura amb figures com la del pintor simbolista i col·laborador de Gaudí, Aleix Clapés, que va desenvolupar certa producció a la ciutat. Però la figura de més alçada artística a les acaballes del segle XIX va ser la d’Hortensi Güell i Güell, integrat en el grup modernista de Reus, l’anomenada “la colla de ca l’Aladern”.

En la figura d’Hortensi Güell (1876-1899), poeta i artista, es va aglutinar tot allò que simbolitzava a l’artista en estat pur i del qual destacava un exaltat idealisme que defensà fins a les darreres conseqüències. La seva tràgica mort -es va suicidar l’any 1899 a la platja de Salou amb només 23 anys- va contribuir definitivament a la mitificació del seu personatge i de la seva obra, que alhora alimentaren in memoriam els seus amics de la colla de ca l’Aladern. De formació autodidacta, l’obra pictòrica que va deixar mostrava les inquiteuds dels joves postmodernistes. Malgrat que va tenir una trajectòria artística molt curta i el seu treball va quedar aturat en l’inci del seu procés de construcció, els seus paisatges van navegar des d’un romanticisme malencònic fins a un realisme expressiu, passant per un simbolisme Art Noveau.

Un altre artista cabdal a l’inici del segle XX va ser el pintor barceloní Joaquim Mir (1873-1940). Internat entre els anys 1905 i 1906 a l’Institut Pere Mata, i resident fins al 1913 als pobles propers de Reus, Maspujols i l’Aleixar, va concentrar la seva mirada en els paisatges d’aquesta zona del Camp. Amb un estil basat amb el seu particular cromatisme amb què arribava a dilur les formes, va ser una peça clau en la renovació del llenguatge entre els artistes locals. La seva obra la va donar a conèixer a Reus en diverses ocasions, destacant l’any 1909, en la primera Exposició d’Art del Centre de Lectura, on va generar un gran impacte entre el públic i la crítica.

Joaquim Mir i els seus paisatges del Camp, van tenir una enorme influència en els pintors locals, no només des del punt de vista temàtic -amb el paisatge monopolitzant els seus treballs- sinó també amb la renovació i modernitazació del llenguatge plàstic. Entre els que van alimentar-se del seu mestratge destaca per damunt de tots Tomàs Bergadà (1862-1937), pintor decorador per a cases particulars i escenògraf del Teatre Fortuny. Fins els primers anys del segle XX realitzà una pintura molt acadèmica, però la influència de Joaquim Mir va fer que renovés el seu llenguatge plàstic dotant-lo de personalitat pròpia. Possiblement, el caràcter retret del pintor a l’hora de donar a conèixer la seva producció va ajudar que aquesta no fos valorada com li corresponia.

Paisatge i volum
La producció artística durant el primer terç del segle XX a Reus, vindrà marcat temàticament pel monopoli del paisatge en l’àmbit de la pintura i per l’aparició de dues figures claus en l’escultura: Joan Rebull i Modest Gené.

Durant aquest període irromp amb força la figura de Joan Rebull (1899-1981). La seva formació la va fer a L’Escola de la Llotja de Barcelona. A la ciutat comtal va instal·lar-hi el seu primer taller amb l’ajut del mecenes Evarist Fàbregas. Amb Josep Viladomat, l’Apel·les Fenosa i Josep Granyer va fundar el grup dels Evolucionistes (1917), com a rèplica al noucentisme. Rebull construeix el seu cànon durant els anys 20 i 30. Un cànon que connectarà conceptualment amb la modernitat. Residirà a París entre el 1926 i 1929, coneixerà Picasso i establirà lligams amb l’avantguarda parisenca. Rebull, que va donar a conèixer el seu ideari estètic en una conferència a Reus (1929), buscava en les seves obres la contundència de la forma, la puresa de la forma, tot despullan t-la de l’anècdota. Una frase seva resumeix el seu pensament escultòric: “Una escultura és un forat a l’espai”.

L’altre nom propi és el de l’escultor Modest Gené (1914-1983). El final d’aquest període, abans que es convertís en el referent artísitic local de la potsguerra, va coincidir en l’etapa de la seva formació. Els seus treballs d’aquest anys ens mostren un Gené tècnicament virtuós, que li permet exercir un control total sobre la matèria. Conceptualment, però, la seva formació acadèmica i el context cultural que en sorgirà del nou règim (clarament regressiu i conservador) van fer que s’allunyés de la modernitat i que el naturalisme definís el seu cànon estètic, el qual mantidrà intacte fins que, a les acaballes de la dècada dels anys 50, es submergirà en el continent africà.

El Museu de Reus renova el discurs de la sala permanent d’artistes reusencs i hi incorpora l’escultura
Puntua aquest article!