Núria Esponellà
L’escriptora gironina Núria Esponellà ha guanyat la 53a edició del premi Prudenci Bertrana de novel·la històrica amb “Ànima de Tramuntana”, un relat intimista que ha publicat l’Editorial Columna aquesta tardor i que estableix un vincle temàtic entre el món dels ibers i l’actualitat, a partir de temàtiques ben quotidianes que tracten, especialment, les relacions afectives, les emocions i la nostra reacció davant de la mort. “Ànima de Tramuntana” és un text que parla d’arrelament a la terra, les protagonistes del qual són dues dones, la Mínia i l’Ekinar, que viuen en períodes de la història molt distanciats i ben diferents, però, en el fons, potser perquè la història és sempre cíclica, amb experiències vitals similars. La Mínia és una arqueòloga que, després d’haver-se separat del seu marit, passa per una situació personal força complexa i convulsa: necessita retrobar-se amb ella mateixa i, en el fons, fer les paus amb tot el que l’envolta. El procés no és fàcil, però, de sobte, la troballa de dues tombes a la necròpolis ibera d’Ullastret la duu a capbussar-se en una recerca àrdua sobre el món dels ibers que la farà enfrontar-se cara a cara al passat i al món de la mort.
És així com la Mínia teixieix la història de l’Ekinar, una dona del segle III aC, que viu arrelada a la natura i a la terra i que, segons les seves creences, considera la mort com un període cíclic vinculat a la pròpia regeneració i a la vida. No hi ha vida, sense mort.
Sens dubte, aquesta creença i, en general, l’estil de vida de l’Ekinar contrasten amb els de la Mínia, que, en ple segle XXI, viu encauada en blocs de formigó i no es para en cap moment a observar la naturalesa i molt menys a intentar-la entendre. D’altra banda, per a la Mínia, la mort, esclar, és un tema tabú, que cal defugir. Ha d’aprendre’n molt la Mínia de l’Ekinar, en un moment de trasbals emocional.
I què li ensenyarà l’Ekinar a la Mínia? Doncs, conèixer la seva història és tot un procés d’aprenentatge —no només per a la Mínia, també per als lectors—, perquè, malgrat les distàncies espaciotemporals, les dues dones tenen quelcom en comú: han d’encarar períodes vitals plens de canvis i, malgrat tot, tirar endavant. No és gens fàcil i menys fer-ho sola… Potser, doncs, no és tanta casualitat aquesta trobada insòlita i l’Ekinar no deixa de ser una guia per a la Mínia.
És així com, del contrast de les dues dones, en neix una història fascinant que ens porta a viatjar de Rhode a Arse, passant per Indika i Empòrion, i que té com a element simbòlic la necessitat d’estar lligats a la terra i al paisatge, que ens acull. Amb un llenguatge en molts moments sensorial, “Ànima de Tramuntana” fa un autèntic homenatge a la dona, a la terra i, evidentment, als ancestres. Ara que s’acosta Nadal és un bon moment per parar-nos, doncs, i retrobar-nos amb nosaltres mateixos i amb els nostres orígens. De fet, ja ho deia Raimon, «qui perd els orígens, perd identitat». Bona lectura i bones festes!
