El Colibrí, per Mònica López Bages

El Colibrí, per Mònica López Bages

Sandro Veronesi

El futur ens tortura i el passat ens encadena. Vet aquí per què se’ns escapa el present», va postular l’escriptor francès Gustave Flaubert (1821 – 1880), un dels referents de la novel·la romàntica. I tenia raó. De fet, aquesta cita, en una època com la nostra —en plena pandèmia, enmig d’una incertesa total i rodejats de números (d’infectats, de morts, d’aturats…) que augmenten i augmenten i augmenten—, pren més força que mai. El present no ens agrada. Resiliència, diuen. El futur ens desconcerta. Paciència, ens cal! I el passat… Ai, la nostàlgia! I la memòria que ho desdibuixa tot; de vegades, per fer-ho més dolç…

Això mateix li succeeix al protagonista d’El colibrí, de l’italià Sandro Veronesi, publicada per Edicions del Periscopi (novembre 2020), i traduïda per Pau Vidal. Aquesta novel·la tan delicada, guanyadora del premi Strega 2020, és protagonitzada per un oftalmòleg, Marco Carrera, que —ironies de la vida— a pesar d’ajudar els seus pacients a veure-hi amb precisió i claredat, no s’havia aturat mai a “mirar” allò que guardava en el seu interior i el rosegava. Sí: un secret, que, creia, donava sentit a la vida i que, en aquest cas, es diu Luisa Lattes.

Tot i així, sempre hi ha un dia en què un fet casual ens fa evident que el secret ja no ho és tant. El responsable, en aquest cas, n’és Daniel Carredori, el psicoanalista de la dona de Marco, que trenca el secret professional i li fa saber que «ella ja ho sap tot».

Mare meva! De cop arriben les inseguretats, les pors i els autoretrets. Un secret revelat ho fa trontollar tot. Quanta raó tenia l’escriptor anglès Laurence Sterne (17131768), en escriure «I honour you, Eliza, for keeping secret some things», que va reproduir la Rodoreda a l’inici de la 1a part de Mirall Trencat…!

El colibrí —amb un títol molt metafòric— busca i rebusca entre les marques que el passat ha deixat en l’interior de Marco Carrera per ajudar-lo a afrontar el present (i el futur!) amb més eficàcia i claredat. Mals entesos familiars. Incidents no resolts. Màcules d’antics amors. Hipocresies.

Renúncies que s’aferren com la panissola… i poca acceptació. És així com El colibrí ens recorda que només enfrontant-nos a tot plegat amb valentia aconseguirem sobreposar-nos-hi i viure lliures (i feliços!). Tots arrosseguem persones i vivències del nostre passat que es queden amb nosaltres, relacions trencades que no han cicatritzat i que mantenim ben vives, tot i no confessar-ho.

Veronesi, amb un llenguatge directe, amb alguns tocs d’ironia i, especialment, amb fragments creats amb molt de ritme, alguns dels quals, inclús, recorden la vivacitat dels diàlegs d’una obra de teatre, ha sabut teixir una història delicada, fascinant, que enganxa el lector. Sobretot, per la seva aparent sinceritat (tot i que no hem d’oblidar que és literatura i, suposadament, ficció!) i per la forta injecció d’esperança, en una època com la nostra —en plena pandèmia, enmig d’una incertesa total i rodejats de números (d’infectats, de morts, d’aturats…) que augmenten i augmenten i augmenten— en què tot alè d’esperança hi és benvingut!

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.