De què fuges, qui et persegueix?, d’Empar Moliner, per Mònica López Bages

En aquests últims anys és habitual que a totes hores trobem pel carrer intrèpids esperitats que van corrent. No arriben tard a cap lloc; simplement és una rutina habitual que els ajuda a desconnectar de l’estrès quotidià, mantenir el cap desemboirat i tonificar el cos. La majoria són corredors no professionals, alguns dels quals es fan denominar runners (és més modern!), que han trobat en les seves curses una mena de teràpia que els fa sentir millor. Així, doncs, l’atletisme ha deixat de ser un esport de club per passar a ser un esport social, de carrer. Tant, que no hi ha diumenge que a prop d’on som no s’hi celebri una cursa, sigui amb finalitats benèfiques o més competitiva.

Si us hi apropeu (jo n’he fet algunes, però com acompanyant… tot un món, també!), descobrireu una munió de persones que gaudeixen del seu diumenge corrent. De vegades, és per salut; d’altres, per instint de superació; d’altres, per simple oci… Però els motiva això de córrer! Segur que en coneixeu alguns i, si els ho pregunteu, tots us diran que això de córrer, més enllà de ser cansat i assegurar-los una bona suada, genera una adrenalina que converteix l’esport en la millor cura per afrontar la rutina de la vida.

L’escriptora Empar Moliner també és addicta de la disciplina, per la qual cosa ha decidit escriure un llibre de no-ficció en què narra la seva experiència en la pràctica d’aquest esport. De què fuges, qui et persegueix? (Editorial Columna, 2017) és una oportunitat gairebé única -només equiparable a la lectura de De què parlo quan parlo de córrer? , de Haruki Murakami, Editorial Empúries, 2010- per conèixer què passa pel cap dels corredors esperitats que ens rodegen i quins poden ser els motius reals que els han empès, no només a córrer amb llibertat, sinó també a participar de manera assídua en curses. I és que això de córrer genera una addicció (sana!) i un desig clar de superació. Moliner, en aquest llibre, s’hi esbrava i ens pretén mostrar com la pràctica continuada de l’esport ens pot canviar la vida. I més un esport com aquest: que es pot fer al carrer, sense pagar ni un duro.

Amb una gran efectivitat, pròpia de l’estil proper i dinàmic d’aquesta autora, descriu les sensacions que genera córrer en diferents circumstàncies, així com també ens presenta, fins i tot amb tocs de fina ironia, els tipus de “personatges” que estan involucrats en aquest món. Però això no és tot: com tot esportista, el corredor tem les lesions, per la qual cosa Moliner no deixa escapar l’oportunitat de tractar el dolor -no només físic!que genera estar aturat per culpa d’una afecció muscular… D’altra banda, com a lectors, sentim en la pròpia pell la satisfacció que suposa travessar la meta de qualsevol cursa, i no diguem si la cursa és una mitja o, especialment, la primera marató… La constància, l’esforç, la suada… tenen la seva recompensa!

Per tant, córrer no és només esport. Córrer és una manera d’enfrontar-se a la vida… I per córrer, en paraules de Kilian Jornet, “el secret no rau en les cames, sinó en la força de sortir quan plou, fa vent o neva”. Sens dubte, per entendre els qui corren per la vida, apropeu-vos corrents a la llibreria i gaudiu De què fuges, qui et persegueix? A partir d’ara, quan vegeu aquell ‘sonat’ que s’aixeca a les 6 del matí per fer els seus 5 quilòmetres diaris, us el mirareu amb uns altres ulls… Bona lectura i, per als qui correu, bon cursa!

De què fuges, qui et persegueix?, d’Empar Moliner, per Mònica López Bages
Puntua aquest article!